diumenge, 18 d’octubre del 2015

La casa dels Desplà a Alella (les Quatre Torres o el Terço)


L’origen dels Desplà està vinculat a la zona d’Alella des del s.XIV i ocupaven la finca coneguda com de “Les Quatre Torres” o del “Terço”. Els Desplà es poden situar documentalment com a posseïdors de l’actual finca, entre 1344, quan Pere Desplà la va adquirir de Galceran de Banyeres, que n’era el propietari des de l’any 1325. L’any 1344 se li concedí a la família Desplà la jurisdicció de la Parròquia de Sant Feliu, que fou recuperada, mitjançant per compra, pels alellencs i cedida al rei Pere el Cerimoniós, convertint-se els Desplà com a castlans de la jurisdicció cobrant un terç de les rendes.

La casa d’Alella va servir durant la baixa edat mitjana com a segona residència pels Desplà on hi anaren a fer estades en la recerca del clima més benigne i temperat que caracteritza el Maresme però també fugint de les onades de pesta que afectaren a Barcelona. Molts membres dels Desplà ostentaven càrrecs públics, la casa d’Alella va servir per fer reunions d’aquestes institucions en moments de pestilència a Barcelona, seria el cas del juliol de 1494 quan sota la presidència de Joan de Peralta (1491-1494), Miquel Joan Gralla, diputat militar va recomanar a la Generalitat de reunir-se a Alella per fugir del contagi de pesta. Al final com que a Alella també semblava poc segura, es va acordar reunir-se a Mataró a la casa que Feu tenia a la Riera.
La casa d’Alella i les seves propietats van ser una font de rendes pels Desplà. Francesc Desplà, òlim de Coromines, espòs d’Elionor Desplà es va encarregar de posar en ordre els drets i atribucions d'allò que posseïa la família mitjançant l'encàrrec d'una capbrevació de totes les terres sobre les quals tenia poders al notari de Barcelona Francesc Clariana.
Després dels Desplà, la casa va passar a mans del seu fill, Francesc Gralla i Desplà i més endavant, a la seva filla Lucrècia Gralla i d’Hostalric, casada amb Francesc de Montcada i Folch de Cardona, marquès d’Aitona, fet que va provocar que a partir d'aleshores la casa d’Alella fos coneguda com la “Casa del marquès d’Aitona”. Al no ser residents a Alella vengueren el dret del cobrament del terço d’Alella l’any 1602 a Elionor Llana i, més tard (segons consta al capbreu fet pel notari Pere Moret el 1619), al seu fill Agustí. El 1621 els censos eren arrendats pel senyor Montserrat Navarro, tot i que la casa continuava pertanyent als marquesos d’Aitona. Entre 1645 i 1647, en temps de la Guerra del Francès, la casa va ser propietat de Guillem Ramon de Montcada, virrei de Catalunya i capità general dels exèrcits. Per aquest motiu, va ser requisada i possiblement ocupada pel qui aleshores era virrei francès a Catalunya, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, passant a anomenar-se “Torre del comte” o “ Torre del virrei”. El 29 d’octubre de 1670, el marquès vengué la Casa, les terres, les dependències, els censos i la part corresponent al terço a Joan Baptista de Mata, Mestre Racional i cavaller de l’hàbit de Montesa pel preu de 21.000 lliures. El seu fill Josep de Mata i Copons va perdre la casa l'any 1716 en virtut de la repressió encetada pel nou rei Borbó Felip V als destacats austriacistes; a partir d’aquell moment la finca va passar a ser administrada pels dos jurats de la Parròquia. Malgrat tot, i per tal que els Mata no haguessin d’abandonar casa seva, s’arribà a un acord i, el 27 de desembre de 1717, els Jurats acordaren arrendar-los la seva pròpia finca. Finalment, la família Mata va recuperar les seves propietats i conservà la condició de Senyors de la Casa d’Alella fins a les darreries del segle XIX, quan l'hereu, Gaietà de Mata, va desprendre's de totes les finques alellenques i va vendre els censos i els drets a Gil Bonaventura Fabra i Illas, als descendents del qual encara pertany.
La casa, que es troba situada a la part alta de la sagrera d’Alella i prop del camí ral, presenta un mur que envolta tot el perímetre de la finca. Al darrera de la casa, que s'hi accedeix pel balcó central de la façana posterior de la planta pis, es conserva una zona enjardinada de caire romàntic amb un llac artificial i una petita illa que s'atribueix a Josep Fontserè i Mestres. La resta de la finca, organitzada en terrasses hi havia feixes de conreu i diverses dependències annexes a la casa, com les corts de les cavallerisses situades a llevant.
Malgrat que no en sabem l’aspecte a l’època medieval, el casal d’Alella devia ser ja com un palauet, a principis del s.XV, ja que el papa Benet XIII d’Avinyó s’hi va hostatjar al setembre de 1409 i entre el maig i juny de 1410. Actualment, la casa s'anomena “Les Quatre Torres” al segle XVII, a causa de les torres que coronaven l’edifici. 
L’edifici actual presenta un aspecte de casal barroc amb reformes a la façana del s.XIX. A la portalada adovellada que donava entrada a les cavallerisses hi ha inscrita la data de 1629. La finca de “Les Quatre Torres” ha patit força segregacions. La primera va donar lloc a l’actual carrer Comas, on trobem Cal Petxo i Can Pujadetes. Deixant de banda aquest fet, a mitjan segle XVII van aparèixer, a tocar de la Coma Fosca, quatre noves propietats fruit de la parcel·lació de diverses parts d’allò que restava de la gleva de la Casa del Terçó o Les Quatre Torres: Can Cai, Can Cabesa (Can Mañé), Can Tito Serra (Can Bruy) i Can Galvany de la Plaça (els Plumeros).

Bibliografia
Les Quatre Torres en una postal de principis dl s.XX [Procedència: A.Asensio-L'embranzida] 
Les Quatre Torres [Procedència: F.Costa - Imatges de la Catalunya natural] 
Vista aèria de la finca [Procedència: Google Earth]


dissabte, 3 d’octubre del 2015

Visita a la cartoixa de Montealegre (Tiana)

Avui hem pogut fer una visita privilegiada a la cartoixa de Montealegre (Tiana). A principis del segle XV, els cartoixans de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) i els de Sant Pol (Maresme) van unir-se i van decidir fundar una nova cartoixa a Tiana a la vall de Mons Hilaris o Montalegre. L'any 1433 es van començar les obres dirigides per fra Joan de Nea. La part gòtica integra les dependències comunes al voltant d'un claustret (església, sala capitular, refectori) i l'àmbit pròpiament cartoixà constituït per les cel.les dels monjos al voltant d'un gran claustre conclòs l'any 1448 i al qual s'hi va construir un altre adossat acabat l'any 1636.

La visita ha estat excepcional per diversos motius. En primer lloc, al ser un monestir en actiu amb una de les regles més austeres, s'hi poden fer molt poques visites. Els cartoixans són un orde de vida contemplativa amb una austeritat extrema. L'objectiu d'un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d'oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. 

En segon lloc la vista ha estat excepcional per la companyia. En han acompanyat el Sr. Pere de Manuel, Director del XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa que es celebrarà els propers dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231). També hem comptat amb la presència de Dom Josep Canals, monjo cartoixà i arxiver de Montealegre que ens ha obsequiat amb la seva amabilitat i finalment la Dra. Francesca Español, professora de la UB i presidenta d'Amics de l'Art Romànic, màxima especialista en l'estudi de la construcció del claustre i l'ús dels materials prefabricats de Girona. 

En aquest congrés hi presento la comunicació "La Cartoixa de Sant Pol de Mar. Estat de la qüestió i hipòtesi de la seva estructura", el dijous 29 d'octubre de les 19,00 a les 19,30h. 


Una experiència única que enriqueix la ment i l'esperit !!!

Sr. Pere de Manuel, dom Josep Canals, Dra. Francesca Espanyol i jo mateix

dissabte, 26 de setembre del 2015

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.
Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.
Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.
Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:
  • BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
  • GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
  • MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
  • PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101
Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]
Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]
Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

dissabte, 19 de setembre del 2015

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.
En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 
En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.
D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella
Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]