En Robafaves: Jaume I o Pere el Cerimoniós ?

Ara que a Mataró estem de festa major, “Les Santes”, crec que toca parlar de gegants. La figura del gegant Robafaves, com tots els mataronins sabem, ha esdevingut un dels símbols emblemàtics de la ciutat. El seu aspecte ha anat evolucionant al llarg dels anys, però aquí ens interessa el darrer, que ha perdurat fins l’actualitat i que va ser estrenat per les Santes de l’any 1930, gràcies a l’habilitat de l’artista barceloní Salvador Alarma i materialitzada pel mataroní Josep Diamant i Llobet.
Totes les cròniques de l’època ressenyen que vol representar al rei Jaume I sobre tot identificat per la cimera coronada amb un drac, una vibra o rat-penat. La identificació del rat-penat amb Jaume I apareix a partir d’una llegenda, que amb diverses variants, explica que, mentre Jaume I era acampat als afores de València per preparar la conquesta de la ciutat, els musulmans intentaren atacar el campament per sorpresa durant la nit. Un rat-penat despertà el rei mentre dormia, i quan aquest s'alçà veié que els musulmans s'apropaven. Llavors pogué reaccionar i anul·lar l'atac.
A Mallorca, segons Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906), hi havia la llegenda que explica que Jaume I adoptà com a símbol el rat-penat quan, per demostrar que no creia en supersticions, salvà la vida a un quiròpter que hi havia a la primera mesquita consagrada a Palma, a l'actual l’església de Sant Miquel, i que hom volia matar perquè el consideraven de mal averany.
Malgrat tot, la cimera decorada amb el rat-penat o vibra, no apareix fins al regnat de Pere el Cerimoniós i després, serà usada pels seus descendents com a símbol del Casal de Barcelona i com a ciutats reials apareix als escuts de Mallorca i Barcelona. Extingit aquest Casal, fou usat per les dinasties següents com a símbol de la monarquia catalanoaragonesa. També la trobem usada pels reis de Nàpols i a la cimera de l'escut dels reis de Portugal. La trobem representada esculpida a la porta de les torres de Poblet, feta edificar en temps de Pere el Cerimoniós i a la façana del Palau de l’Ajuntament de Barcelona.
Al Museu de la Reial Armeria del Palau d’Orient de Madrid es conserva la cimera atribuïda al rei Martí l’Humà (núm. inv.D-11). Aquesta cimera esta obrada amb pergamí bullit i revestida de guix i s’utilitzava sobre l’elm. Aquesta s’ha atribuït erròniament a Jaume I i va pertànyer primer a Pere el Cerimoniós que segons Agustí Altisent “...la degué usar, entre altres motius, per compensar la seva esmerlida figura “. Com veiem aquest exemplar és el més proper a l'utilitzat com a model per la testera d'en Robafaves. Altres gegants han adoptat també aquest aspecte com el de l’Associació de Veïns “Jaume I” de Lleida o el gegant de Calvià (Mallorca). Per tant, a qui representen, a Jaume I o Pere el Cerimoniós?

Bibliografia

• ALTISENT ALTISENT, Agustí : “Cimera del Rei Martí” a Catalunya Medieval. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992, p. 249
• AMADES GELATS, Joan: Gegants, nans i altres entremesos. Impremta la Neotípia. Barcelona, 1934.
• BARÓN DE LAS CUATRO-TORRES. CONDE DEL ASALTO: El casco del Rey D. Jaime el Conquistador. Monografía crítico teórica. Establecimiento Tipográfico de Agustín Avrial. Madrid, 1894
• ESPAÑOL, Francesca; MANENT, Ramon (fot): Els escenaris del Rei. Art i monarquia a la Corona d’Aragó. Angle Ed.; Fund. Caixa Manresa. Manresa, 2001 (Arts,2) Pàg.133
• GUANYABENS CALVET, Nicolau: Els gegants de Mataró. Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1999 (Caps de Bou, 27)

Manifestació a Lleida sobre la unitat del Museu

El passat dilluns 14 de juliol de 2008, al Racó del Casal Aliança de Mataró, es va presentar la delegació de la Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida a Mataró-Maresme. Durant l'acte va intervenir Josep Torrens, president d' Església Plural i membre de la Plataforma, que va explicar l'estat actual del litigi per les obres d'art religiós de les parròquies de la Franja al Museu de Lleida. Les entitats que formes la Plataforma a Mataró - Maresme va quedar representada pel Centre Atlètic Laietana; Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell";
Centre d'Estudis Vilassarenc; Coordinadora d'Associacions per la Llengua. Mataró (CAL); Església Plural ; Grup d'Història del Casal. Mataró; Grup d'Historiadors Jaume Compte i Òmnium Cultural Mataró.

Ahir, dimecres 23 de juliol de 2008, a Lleida es va realitzar un manifestació pacífica per a demanar la unitat del patrimoni del museu de Lleida amb una assistència aproximada de mig miler de persones. A la manifestació hi van participar diverses persones de Mataró i del Maresme i en el meu cas hi vaig assitir com a representant de la Coordinadora creada a Mataró.

La manifestació va estar encapçalada per representants de les diverses entitats que configuren la plataforma : Amics del Museu de Lleida, Amics de la Seu Vella de Lleida, Ateneu Popular de Ponent, Casal Jaume I de Fraga, Centre Excursionista de Lleida, Església Plural, Grup Cultural Garrigues, Patronat del Corpus de Lleida, Òmnium Cultural del Segrià, Orfeó Lleidatà, Res Non Verba, Tradicions i Costums, Unesco Lleida, Canta i Estima, Cercle de Belles Arts i Arts de Ponent.

La convocatòria va tenir lloc davant el palau episcopal on es va lliurar un manifest de les entitats convocants, com a resposta a l'acord entre els dos bisbats pel qual vuitanta-vuit peces d'art de la Franja, que actualment són al Museu Diocesà de Lleida, es traslladarien al bisbat de Barbastre-Montsó. La marxa va dirigir-se davant del Museu de Lleida on diversos representants de la plataforma van pronunciar diferents discursos a banda de llegir-se el manifest lliurat al Bisbe.

Segons la portaveu de la Plataforma, Marta Canales, aquesta manifestació ha deixat la porta oberta per una segona protesta. A l'acte hi va participar el president d'ERC, Joan Puigcercós, entre altres dirigents polítics.

Recordem que les obres en litigi eren d'esglésies de la Franja que fins el 1995 formaven part del bisbat de Lleida. Però aquell any l'episcopat espanyol va transferir vuitanta-quatre parròquies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca al bisbat Barbastre-Montsó. El mateix tràmit van seguir vint-i-set parròquies més el 1998, de manera que es va fragmentar la diòcesi de Lleida per primera vegada en vuit-cents anys. Des de fa dotze anys Barbastre-Montsó reclama les obres d'art originàries de les parròquies transferides. Fins ara les sentències eclesiàstiques han donat la raó al bisbat de Barbastre, tot i que el de Lleida va comprar les peces. Segons una noticia apareguda en el diari “Segre” del dijous 17 de juliol de 2008, el jutjat número 4 de Lleida es va declarar competent per estudiar la propietat de les obres en litigi, una decisió que la plataforma veu amb molt bons ulls.

• Per a veure més fotografies de la manifestació
• Per a llegir el Manifest en Word
• Per veure més informació de la Platorma cívica per la unitat del Museu de Lleida a Mataró-Maresme.

Crònica del curs "Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II"

Aquesta setmana del 14 al 17 de juliol de 2008, he pogut participar a l’IES Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, del curs Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II, coordinat per Francesca Español Bertran del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i per Francesc Fité Llevot del Departament d’Història de l’Art i Història Social de la Universitat de Lleida. El curs va plantejar diversos aspectes sobre l’ordenació i l’ús dels espais sagrats medievals, aspectes que el pas del temps i els canvis litúrgics han modificat substancialment. Les fonts històriques, els cerimonials, etc., esdevenen instruments essencials a l’hora de restituir la seva funció originària i d’avaluar la interrelació de l’arquitectura amb el mobiliari, els vasos i els llibres litúrgics emprats en el ritual. El curs va tractar sobre totes aquestes qüestions en el marc de l’art religiós, però en el context profà contemporani. Com element complementari del curs es va fer una visita a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) en la qual es van comentar l’església romànica de sant Serni i la col·lecció d’art medieval del Museu dels Agustins. En l’estona lliure del migdia i desprès de dinar hom va aprofitar per visitar l’edifici dels Jacobins i la catedral de sant Esteve.
L’equip docent van estar integrat per Jordi Casanovas Miró (MNAC), Rafael Cómez Ramos (Universitat de Sevilla), Francesca Español Bertran (UB), Francesc Fité Llevot (UdL), José Luis Hernando Garrido (Museo Etnográfico de Castilla y León), Jesús Francesc Massip Bonet (Universitat Rovira i Virgili), Juan Carlos Ruiz Souza (Universitat Complutense de Madrid) i jo mateix representant al Grup d’Història del Casal de Mataró, com a centre de recerca en l’art medieval del Maresme.
En la meva intervenció vaig tractar temes referents a la meva experiència a l’hora d’investigar la història medieval d'aquesta comarca. El contingut, enfocat des de la vessant pràctica, va presentar una introducció per emmarcar la feina feta pels centres d’estudis locals i com des de la microhistòria es pot contribuir a poder fer una síntesi més general. Cada element comentat es va anar exemplaritzant amb un referent pràctic que alhora podia servir d’exemple per altres investigadors d’un altre àmbit territorial. En aquest sentit, desprès de tractar els condicionants previs (la topografia, l’ordenació del territori en època medieval....) es va comentar el treball documental realitzat, l’aportació i estudi de fonts iconogràfiques (plànols, fotografies antigues....), el treball de camp, entre altres. Finalment es va fer un ràpid repàs de l’estat de la qüestió del nostre coneixement del patrimoni medieval de la comarca del Maresme.
Al decurs del curs es va presentar el llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals. Editat pel professor titular d'Història de l'Art Medieval de la UdL, Francesc Fité, i la professora de la UB Francesca Español, i publicat pel Servei de Publicacions de la UdL. El llibre aplega onze estudis que analitzen el culte als sants des de perspectives molt diverses. Estan escrits per experts de Lleida, Barcelona, Girona, Mallorca, Saragossa, Barcelona, Lleó i Navarra que han participat en els cursos organitzats en el marc de la Universitat d'Estiu de la UdL. Els editors afirmen que "el caràcter multidisciplinar de la recerca s'enquadra plenament en la línia d'aquestes trobades". que tenen lloc des de fa més d'una dècada i que es recomanen com a molt interessants.

Per a més informació:

• Index del llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals
• Temari del curs Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II

El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal

“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.

BIBLIOGRAFIA

• AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
• CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
• ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
• FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
• PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
• RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
• UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)