L’any 1889, Mataró estava obrint els carrers del casc antic per tal de construir-hi la nova xarxa de clavegueram. En els treballs al carrer d’en Pujol, van aparèixer restes arqueològiques. En un article publicat al Semanario de Mataró [Any VII, núm.18, (4 de maig del 1889) pàgs. 3-4 ]i signat pel membre de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. Josep Maria Pellicer, sobre aquestes troballes, va denunciar que: "Varios otros objetos y monedas podríamos describir, si por una parte la ignorancia de los trabajadores no les llevase tirar ó romper lo mismo que se les viene a las manos y por otra si una mal entendida especulación no se opusiese la inversion del tiempo necesario para recojer los hallazgos, cuanto la fortuna los depara. Es la milésima vez que esto se repite, la milésima vez que la antigua Iluro, rompiendo la espesa capa de tierra en que yace sepultada, ha querido en vano hacer oír su voz. Hasta cuando nos negaremos escucharla?" .Aquesta denúncia de fa 120 anys encara la podríem fer extensiva als nostres dies en el terreny del patrimoni arquitectònic. La dinàmica del creixement urbà, ens porta constantment a decidir en una doble alternativa: destruir o conservar.
La ciutat s’ha construït a partir d’una llarga suma de períodes constructius que han dibuixat la seva fisonomia. Cada racó, cada ambient és fruit d’un moment històric determinat i el respecte a aquests espais és un exercici de memòria col·lectiva vers les diferents lectures que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història, de diferents formes de viure-la, d’entendre la vida en comú i d’organitzar-se.
La substitució indiscriminada d’aquests espais van esborrant a un ritme lent la memòria del nostre passat col·lectiu, de totes aquestes lectures de la nostra ciutat. Posem un exemple. Tothom esta d’acord que Mataró és l’hereva de la ciutat romana Iluro, què en queda d’aquesta ciutat? Com podem recordar als nostres fills i als alumnes de les nostres escoles que la nostra ciutat ja existia a l’època romana?. Què en queda del Mataró medieval? I els vapors de la industrialització, sols n’ha de quedar les xemeneies? .
És cert que no es pot conservar tot però tampoc podem anar substituint-ho tot. Cal una reflexió de què, com i per a què cal conservar. Un dels greus problemes per a la conservació són l’especulació i les dificultats econòmiques per a mantenir aquests espais. Cal un esforç imaginatiu per tal de buscar noves funcions a aquests espais, per exemple, s’ha salvat la masia de Can Xalant i ha esdevingut un centre de creació artística. Casals de joves, hotels d’entitats, galeries d’art, escoles d’adults, etc. Tots aquests exemples són funcions possibles per ocupar uns espais dignes de rehabilitació.
També a vegades, apareix la dificultat de compaginar la voluntat d’un arquitecte de fer una obra pròpia digne de ser recordada amb el respecte a mantenir la sensibilitat d’uns espais. Posem un altre exemple, destruïm un casal del s.XVIII, guardem numerades les peces més rellevants (finestres, portals, detalls esculpits, etc.) enderroquem l’edifici i el tornem a construir en nous pisos, noves distribucions del seu interior amb materials moderns amb una petita dosis de disseny d’interiors i de materials d’avantguarda de l’arquitecte de torn. Desprès col·loquem els portals i les finestres en el lloc original i desprès dels arrebossats finals, tenim un edifici que aparentment sembla l’original. És un edifici del s.XVIII o del s.XXI? Per a mostra Can Palauet, l'antic Ateneu de Mataró o la nau Gaudí de la Cooperativa Obrera Mataronesa.
BibliografiaLa ciutat s’ha construït a partir d’una llarga suma de períodes constructius que han dibuixat la seva fisonomia. Cada racó, cada ambient és fruit d’un moment històric determinat i el respecte a aquests espais és un exercici de memòria col·lectiva vers les diferents lectures que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història, de diferents formes de viure-la, d’entendre la vida en comú i d’organitzar-se.
La substitució indiscriminada d’aquests espais van esborrant a un ritme lent la memòria del nostre passat col·lectiu, de totes aquestes lectures de la nostra ciutat. Posem un exemple. Tothom esta d’acord que Mataró és l’hereva de la ciutat romana Iluro, què en queda d’aquesta ciutat? Com podem recordar als nostres fills i als alumnes de les nostres escoles que la nostra ciutat ja existia a l’època romana?. Què en queda del Mataró medieval? I els vapors de la industrialització, sols n’ha de quedar les xemeneies? .
És cert que no es pot conservar tot però tampoc podem anar substituint-ho tot. Cal una reflexió de què, com i per a què cal conservar. Un dels greus problemes per a la conservació són l’especulació i les dificultats econòmiques per a mantenir aquests espais. Cal un esforç imaginatiu per tal de buscar noves funcions a aquests espais, per exemple, s’ha salvat la masia de Can Xalant i ha esdevingut un centre de creació artística. Casals de joves, hotels d’entitats, galeries d’art, escoles d’adults, etc. Tots aquests exemples són funcions possibles per ocupar uns espais dignes de rehabilitació.
També a vegades, apareix la dificultat de compaginar la voluntat d’un arquitecte de fer una obra pròpia digne de ser recordada amb el respecte a mantenir la sensibilitat d’uns espais. Posem un altre exemple, destruïm un casal del s.XVIII, guardem numerades les peces més rellevants (finestres, portals, detalls esculpits, etc.) enderroquem l’edifici i el tornem a construir en nous pisos, noves distribucions del seu interior amb materials moderns amb una petita dosis de disseny d’interiors i de materials d’avantguarda de l’arquitecte de torn. Desprès col·loquem els portals i les finestres en el lloc original i desprès dels arrebossats finals, tenim un edifici que aparentment sembla l’original. És un edifici del s.XVIII o del s.XXI? Per a mostra Can Palauet, l'antic Ateneu de Mataró o la nau Gaudí de la Cooperativa Obrera Mataronesa.
GRAUPERA, Joaquim: “Destruir o conservar” a Revista d’Òmnium Cultural de Mataró, núm.2 (abril del 2000), pàg.2
.jpg)
Finestra gòtica de Can Brufau de Vilassar de Mar abans i desprès d'una mala intervenció
Casa del carrer ciutadans de Pineda on s'hi reaprofiten alguns elements d'una construcció anterior amb una dubtosa qualitat estètica..jpg)
Imatge barroca de l'església de Sant Josep de Mataró amb una sèris de puntxes anti-coloms, que com es pot veure a la imatge, no acaba de ser eficient del tot, malgrat desvirtuar l'escultura estèticament.
Antic casal de Ca l'Isern a Vilassar de Dalt, on s'hi ha reubicat una finestra gòtica reconvertida en balcó on solament hi ha d'original les pedres superiors.
.JPG)
